Ara ja hem baixat de l’estació Pont de la Puríssima. I agafo un nou enllaç, pròxima parada Nadal.

Aquest camí que emprès em porta a no preparar llarges rutes. Intento marcar-me petits trajectes.

Segur que us pregunteu de que parlo. Molt senzill. Per tal de que l'espera no se'm faci eterna, intento no pensar en el dia que acabarà tot. Em marco petits reptes. Si ara arriba un pont, si hem de celebrar una festa, si vull anar de compres i veure les llums de Nadal per Barna, etc... Així intento que aquest procés no se'ns faci etern.

Haig de dir-vos que sóc una impacient. Ja ho sabia de fet. Sempre he volgut les coses per ahir! això d'esperar, ho porto fatal!!!. I mira tu per on, crec que "Esperar", serà el pròxim congnom que tindré.

Encara no he rebut el C.I., com podeu imaginar. I, apa, seguim mirant la bústia, a veure si arriba o no!!. Llavors, quan veig que no hi és, em recordo de la família dels funcionaris, dels de correos, etc... I em dic, a mi mateixa, segur que si treballessin en una empresa privada, tot això aniria molt més ràpid.

Però en fi, tampoc em vull carregar a ningú. Ni declarar-me la "nº1", en la perfecció, perquè tampoc ho sóc. Però  si és cert, que sempre penso en la importància que tenen els expedients damunt una taula.

Avui, nosaltres som un expedient en una taula, per algú.

Algú que ha anat a treballar aquest matí, amb la ressaca d'un pont llarguíssim. I segur s'està fent un cafè o inclòs navegant per internet, abans de resoldre el meu expedient. Però així, és la vida. No m'allargo més, i em poso a treballar (encara que els meus expedients no canviaran la vida de ningú).

Seguiré amb la impaciència, esperant que arribi el Nadal, i si s'escau al igual es resolt alguna cosa abans d'acabar l'any.

Crec, que m'he llevat i m'he posat el vestit d'indignada. Però bé, ens debem poder queixar també! no?.