JA TORNEM A SER CASA.

Avui 2 de juliol, ja tornem a ser a casa nostra. He tardat a poder fer l'entrada, però ja em perdonareu, avions, canvis d'horaris, etc....

Ara traslladem-nos imaginàriament, el 30 de juny de 2011. Ciutat Vladivostok.

Són les 9 del mati, amb les maletes desades,  amb tot a l'equipatge, i sense joguines, esperem a la representant de l'ecai i el xofer, per què ens passin a recollir,  el "hall" de l'hotel.

Durant la nit, i per no perdre el costum no he pogut dormir.... M'he anat mentalitzant, del que ens esperava; i m'he dit a mi mateixa, avui és l'últim dia. Així que ja saps el que t'espera, no cal fer-ne un drama.

Segueixo assentada el hall, vaig veient com entra i surt gent, fins que finalment entra  la representant. Fem el check-in-out, i maletes el cotxe. Tornem a fer una vegada més el camí cap ARTIOM, i no sé si ràpid o depressa ens trobem els jardins de l’orfenat, avui fa sol i estarem per fora.

Ens venen a saludar tot de xics, que també els han deixat sortir, intentant,  fer-se agradar! Potser qui sap?  ells,  també saben que hi fem allà. Són més grans que la nostra.

De cop i volta amb un mocador el cap surt la nostra princesa. Estem els voltants d'una hora per el jardí. No es despenja de la nineta que li havíem portat. No vol jugar el parc, només vol braços.

Finalment i sense poder-hi fer res,  ARRIBAT L’HORA! Per ara això s'acaba aquí.

La portem a l'habitació, on habitualment s'està amb la resta. Tots estem amb expressions series, ella també. I com aquell, que el dia següent tornéssim baixem les escales.

 No em cauen les llàgrimes...i recordo la frase: Quan el dolor és gran les llàgrimes no cauen. 

A partir d'aquí ja us podeu imaginar: viatges, avions, retrobar-nos amb els nostres.

Comencem a viure dels records, fins que arribi altre vegada el moment.