LA TRUCADA ESPERADA

Si! per fi. La Gran trucada que esperem des de  fa  tant de temps ha succeït!  avui:

22 DE SETEMBRE DE 2011, HORA 14:10.....

Ring, ring.......

(Ostres, els ulls hem surten de les òrbites, les mans em tremolen, el cor hem batega molt i molt ràpid, el temps es para , un silenci intrigant....) 

La pantalla del telèfon reflexant. ASEFA, ecai.

(Jo) - Digui'm?

(Ecai) - Buenos días, como va todo?

(Jo) - Hola, que tal! pues la verdad, con muy poca paciéncia, con los nervios a flor de piel...

(Ecai) . Pues, ya te puedes relajar....

(Jo) - Si?

(Ecai) - TENEMOS FECHA DE JUICIO,!!!!!!!!

(...)

Així, ha succeït. El dia 9 d'octubre hem de ser a Vladivostok, el 14 Judici, el 27 tornem a Moscou, el 1 de novembre cap a Catalunya.

Aquestes són les primeres dates, les primeres notícies que tenim.

De moment no us explico res més. És un dia molt especial. Carregat d'emocions. Estic amb un núvol, no puc pensar ni escriure, ni fer res. Tinc els ulls, que contenen les llàgrimes, vull plorar d'alegria, però no puc. Vull riure però tampoc puc. 

Ara espero que arribi el futur pare,  per compartir-ho, encara no ens hem pogut veure, només ens hem sentit, i ser que ell com jo estem molt plens de sensacions, amb moltes ganes d'explicar-nos, i parlar, parlar, fins altes hores de la nit. Parlant del que farem, del que ens espera, etc... Com molts altres dies. Però avui ja fent-ho realitat.

Ara només compartir aquesta gran notícia, amb tots. Sé que també us ajudarà a vosaltres, que això us dóna també una empaita. Perquè els somnis es fan realitats, perquè aquest camí, està realitzant les últims parades abans d'arribar el destí final.

Els dies es fan cada cop més llargs!

El contrari de la tardor en la que entrarem, els dies es fan cada cop més llargs, enlloc de curts.

Dia a dia, mirem el calendari, però els dies no corren; Portem el telèfon al damunt, s’ha convertit en part del nostre cos, però aquest tampoc truca. I així, anem passant dies i dies, sense tenir notícies.

Com ja vaig comentar en l'anterior entrada, m’he tornat el mal son de l’agència; doncs he trucat ja vàries vegades. Però noi res de res. Segons sembla, està el caure, però no poden donar-nos més informació.

Personalment em fa gràcia, el fet que hem diuen que a Rússia, són tant tancats, i que no donen cap informació; i llavors tenen una pàgina amb una base de dades, on surten tots els nens que estan per adoptar o  acolliment ?

http://www.usynovite.ru/

(Us deixo l’enllaç. Heu de posar la regió, en la qual us ha tocat, i l’any de naixement del vostre fill.)

Amb una de tantes i tantes vegades que hem connecto a Internet, intentant trobar informació de Vladivostok, d’adopcions i demès, avui m’he quedat "petrificada". A través de la pàgina que us he esmentat, he arribat a una altre, i d’aquesta a un altre i .... He trobat unes fotografies i un vídeo de la meva xica. Són del desembre de 2010.

No sé que ha passat per el meu cap, ràbia, alegria, tristor... I us preguntareu perquè ? doncs molt senzill, no tinc cap informació des de el dia que la varem deixar. No sabem com està, si s’ha posat malalta, si ha crescut, res de res. Ni tant sols en puc treure l’entrellat de quan seran les dates de judici. Segons l'ECAI, Rússia és hermètica. (I jo m’he de creure que no hi ha un llistat el jutjat dels casos que entren a judici?)

Si? i pengeu informació dels menors, amb vídeos i tot? Només ens van facilitar una fotografia,que medía 10X10; amb quatre ratlles mal escrites del seu estat de salut   i no sabem res més. Però en canvi a milions d’usuaris posem aquesta informació el seu abast?

M’he assabentat a través d’aquesta pàgina, que sembla ser li agrada molt fer gimnàstica, i que té un conillet de peluix, que es el seu preferit. No sé hem sembla molt fort tot plegat!!!! i ja ho sé no hi podem fer res! Les coses són així.

Per altre banda molt contenta, perquè he pogut guardar aquestes fotografies i aquest vídeo com un gran tresor, doncs del passat dels nostres fills no en sabem res, ni tindrem records, per omplir els seus buits, ni respostes a les seves preguntes. Per això hem sembla un gran tresor, un petit record de quan ella just tenia un any.

JA HAN PASSAT DOS MESOS

I com aquell que no vol la cosa, ja ens hem pol·lït un altre mes. Agost, el mes que per a mi el considero, mes de  vacances. Però també com aquell que no vol la cosa, ja he tornat a treballar!.

De moment notícies ni una, tot segueix igual, documentació enviada, sembla ser! Però no sabem  res de res. Així que si fem cas allò que es diu,  no tenir notícies també és senyal de bones notícies.

Durant aquest mes hem estat comprant algunes cosetes, sense passar-nos! Però bé, encara que mai deixo de tenir por, per si tot plegat no arribes a bon destí, no podem pas esperar a última hora per fer les compres.

La nostra agència ha estat de Vacances, i ahir va tornar a treballar, i jo com un "corcó", ja vaig trucar per veure com estaven les coses. I en fi, de fet ja ho sabia . Perquè suposadament m’haurien avisat no? Però bé jo, que generalment amb el meu dia a dia no vaig a darrera de ningú, amb això m’he combertit amb la ombra de l’agència, i espereu, per què encara  seré molt més pesada. Quan vem marxar de Vladivostok, la representat ens va dir que tardaríem uns 3 mesos com a màxim, així que ja han passat 2 mesos; jo diria que podríem començar a saber alguna coseta no? 
Fins aquí  l’entrada d’agost. El meu repte per aquest setembre, convertir-me amb el mal son de l’agència, fins tenir noticies!

P.D.: Avui, encenem l’espelma per iluminar el camí, el destí, d'en Gerard!!!!!. (Per vosaltres Eva)

I JA HA PASSAT UN MES.

28,29,30... Ara just fa un mes. Que ens vam conèixer. Sovint, mirem les fotos que varem fer o els vídeos que vam gravar. I així, intentem que el temps no ens passi factura. I em dono compte de coses que quan estava allà, em van passar per alt. Suposo per els nervis, l’emoció del moment, no vaig captar totes les seves reaccions, i ara va bé. Doncs amb tranquil·litat, des de la distància, analitzo, en certa manera el seu comportament, intentant fer-me una idea del seu caràcter.

Per altre banda, em venen imatges a la memòria, coses que van quedar-me el inconscient, i ara les recordo.

Els paisatges de Vladivostok, des de l’avió, quan marxàvem amb certa buidor; Els últims kilòmetres deixant enrere l’orfenat tots dos assentats els seients darrera del cotxe; Quan la vaig entregar a la seva cuidadora, l’ultima mirada; Els silencis baixant les escales i deixant-la enrere. En fi records....que no oblidaré, i que només aquells que hi passem podem entendre. Doncs al igual que es tractés d' una pel·lícula, on ara n’ets espectador, recordes tot el que has passat fins arribar aquí.

Intentem portar-ho bé, és una situació complicada, dies més bons, on ho veus color de rosa, i penso ja ha passat tant... i només ens queda... I d’altres que dubto si arribarem el final. Però bé suposo que com tothom.

Després de preparar la paperassa, altre vegada, i tenir-ho tot enviat, hem començat a preparar l’habitació, i a comprar algunes coses. A vegades, penso que potser hem precipito, per si no anés bé; que en fería de tot el que he comprat? Però per altre banda, no puc pas esperar a l’últim dia per comprar tot el que necessita. No sé és complicat!

Per el que fa a les amistats, coneguts i família, que dir? No sé! tothom està superentusiamat. I cada cosa que fem o compro, és com una anècdota en les nostres vides. La veritat, no hagués pensat que tothom estaria tant entregat. Però   m’encanta, veure la il·lusió, en que tots ens impliquem.

I bé, la setmana  pròxima, ja és la última que treballo! i després 3 setmanetes de vacances... Menys mal! perquè les necessito amb urgència.

ELS DEURES FETS!

Com ja vaig avançar, a l'anterior entrada, hem estat preparant papers, per el segon viatge o per el judici, com vulgueu.

Diuen que hem estat de sort. Doncs tant sols m'han demanat: 1 còpia de la darrera declaració de la renda (Això si, signada per l'administrador. Ha tardat 1 setmana aproximadament en arribar.), 2 còpies dels certificats de penals (La vaig demanar per correu però no m'ha arribat encara ara; així que vaig anar directament el carrer Garcilaso, a Barna; ja que la fan el moment.), 1 document legitimat per notaria on delegem a un tutor, per la nostra petita. En el cas que  nosaltres dos algun dia no hi fóssim.  I per últim, la revisió mèdica signada per un sol metge.

La revisió mèdica:

Per tal d'evitar complicacions, doncs aquestes alçades ja he aprés que més val anar on ens diu l'ECAI, i pagar (260 € / cada un). El divendres passat vam passar la revisió mèdica a la Clínica Muntaner de Barcelona. Va consistir, amb anal.lisi de sang, radiografia de Tòrax, electrocardiograma, i revisió genèrica del metge (la pressió, escoltar el pit....). Ah! també ens van fer la prova de la Tuberculosis, que has d’esperar 48 hores a veure si fa reacció.

El mateix divendres, teníem entrevista amb la psicòloga de l'Ecai. Aquesta redacta, per l'ICAA, un informe, conforme hem realitzat el primer viatge, que hem conegut a la xica, com anat, i en el nostre cas que seguim endavant amb l’assignació. També parles d'altres coses com el que ens ha semblat tot plegat, etc...

Així doncs, ahir dimarts 19 de juliol de 2011, puc dir que teníem tota la documentació entregada. Ara? esperar. Esperar que tot estigui bé, que no falti res més, que ens avisin aviat i totes aquestes coses.....

PREPARANT DOCUMENTACIO ALTRE VEGADA.

Si, ara fa dies que no escric, però la veritat després del viatge, he anat una mica de "cul".

En primer lloc, elnostrepetitsomni, caminemcapavosaltres, i tarrodepaciencia.. us deixo el comentari desde aqui, per els problemes que tinc per deixar-lo en els vostres blogs.

El nostre petit somni, quan ens van dir que erem els pròxims, poc després ( 1 mes aprox), ens van fer l'assignació, així que està el caure.

Caminem cap a vosaltres, aquesta sensació d'esperar la trucada, també l'he passat, i realment el final t'acaba estressant. Així que ànims i força.

Tarro de paciencia: Un paso más hecho, ya queda menos.

Bé un cop comentat tot això... Us diré que estem preparant la documentació per el segon viatge. A Vladivostok, en principi només es fan dos viatges, així que esperem sigui per tornar ja tots tres.

La documentació, la veritat no m'han demanat gaire cosa: La declaració de la renda, signada per l'administrador ( m'ha tardat 1 setmana arribar), certificat de Penals, que l'he demanat per correo i encara no m'ha arribat. I per últim una revisió médica, que en el nostre cas no anirà signada per els 8 especialistes, doncs segons tinc entès haurem de passar-ne un altre allà.

Divendres 15, tenim hora a la Clínica Muntaner, (ja especialitzat per aquest temes

JA TORNEM A SER CASA.

Avui 2 de juliol, ja tornem a ser a casa nostra. He tardat a poder fer l'entrada, però ja em perdonareu, avions, canvis d'horaris, etc....

Ara traslladem-nos imaginàriament, el 30 de juny de 2011. Ciutat Vladivostok.

Són les 9 del mati, amb les maletes desades,  amb tot a l'equipatge, i sense joguines, esperem a la representant de l'ecai i el xofer, per què ens passin a recollir,  el "hall" de l'hotel.

Durant la nit, i per no perdre el costum no he pogut dormir.... M'he anat mentalitzant, del que ens esperava; i m'he dit a mi mateixa, avui és l'últim dia. Així que ja saps el que t'espera, no cal fer-ne un drama.

Segueixo assentada el hall, vaig veient com entra i surt gent, fins que finalment entra  la representant. Fem el check-in-out, i maletes el cotxe. Tornem a fer una vegada més el camí cap ARTIOM, i no sé si ràpid o depressa ens trobem els jardins de l’orfenat, avui fa sol i estarem per fora.

Ens venen a saludar tot de xics, que també els han deixat sortir, intentant,  fer-se agradar! Potser qui sap?  ells,  també saben que hi fem allà. Són més grans que la nostra.

De cop i volta amb un mocador el cap surt la nostra princesa. Estem els voltants d'una hora per el jardí. No es despenja de la nineta que li havíem portat. No vol jugar el parc, només vol braços.

Finalment i sense poder-hi fer res,  ARRIBAT L’HORA! Per ara això s'acaba aquí.

La portem a l'habitació, on habitualment s'està amb la resta. Tots estem amb expressions series, ella també. I com aquell, que el dia següent tornéssim baixem les escales.

 No em cauen les llàgrimes...i recordo la frase: Quan el dolor és gran les llàgrimes no cauen. 

A partir d'aquí ja us podeu imaginar: viatges, avions, retrobar-nos amb els nostres.

Comencem a viure dels records, fins que arribi altre vegada el moment.