JA SOM A FEBRER....

Avui 30 de gener, ja el tenim a la butxaca.

Encara ens queden alguns mesos d'hivern. On jo visc, els hiverns són llargs... i un xic pesats; per el fred, la neu, les glaçades, etc... I aquest any, no és pas diferent que els altres.

Els diumenges, sovint em llevo tard, anem a fer un cafetó  i dedico el matí de diumenge, a no fer res. A vegades ho allargo fins diumenge a la tarda. Llegeixo, miro la TV, escolto música, o bé toco l'acordió o el piano.

Si, no sé si ho havia dit, que toco l'acordió. És una passió, un forma de viure, un somni, un desig etc...

Ha format part de la meva vida, i la meva personalitat. A vegades penso, que el vincle que tinc amb aquest instrument m'ha portat a escollir Rússia. Com bé sabeu és un instrument molt lligat aquest país.

Algun dia, si m'animo penjaré un "mini vídeo".

Aquest dies he acabat un llibre referent a l'adopció. Us deixo el títol, us pot servir:

ADOPCION Y VINCULO FAMILIAR, de Vinyet Mirabent i Elena Ricart (Edicions Paidós).

És un llibre que pretén fer entendre les diferents reaccions, i sentiments dels nens adoptats. També les situacions que passen les famílies abans, durant i després de l'adopció.

Comentari Personal: Encara que no explica coses noves, doncs  segur n’heu parlat o ho heu escoltat en altres indrets, m'ha servit per pensar en situacions i reaccions que em puc trobar. Penses com reaccionaries , o recordes moments que ja has passat.

Home! llegir un llibre sempre t'enriqueix. Jo us deixo aquest .....

Un pas més, i un de menys. PARADA L’ESPERANÇÀ

Divendres, 14 de gener de 2011, a la ciutat de Barcelona, vàrem signar el contracte amb l’ecai ASEFA.

Després de rebre el certificat de idoneïtat, ens vam posar a treballar, sol·licitant i recollint informació, per tenir tots i cadascuns dels documents que ens van demanar.

Per començar: Partides de naixement, de casament, certificat de propietat,  sol·licitud d’entrada del menor, compromís de seguiment, certificats d’ingressos, còpies de passaports compulsades i com no, les fotografies.

Així que, després de repassar i repassar cada document, i esperant que ho portéssim correcte, ens vam llevar i varem emprendre el camí. Aquesta vegada,  Parada  estació de l’ ESPERANÇA.

Molt il·lusionats varem signar el contracte, i ja seguidament ens varem dirigir el Notari, per què ens legitimes les firmes, i quedar-se tota  la documentació que s’ha de compulsar.

D’aquesta manera la mateixa ECAI, serà la que es preocuparà de fer tots els altres passos. Recollir, traduir i enviar el nostre expedient cap a Moscou.

JA EXPLICARÉ COM SERAN AQUEST PASSOS.

Només sabem que el nostre expedient primer passa per Madrid, i després anirà a Moscou. On estudiaran en quina regió ens volen presentar. Només una.  ESPEREM QUE LA SORT ENS ACOMPANYI, i sigui la regió perfecte. (Ui!!! sembla l’anunci de la loteria de NADAL, jeje… ).

Dir que vaig passar molts nervis,  tot i  que,  vàrem anar fer un bon dinar per celebrar-ho. Ah! casualitat de la vida el dissabte feia 1 any que ens havíem casat, (ho vàrem fer per facilitar el procés, doncs ja fa anys que vivim junts). No vaig dinar res, i  el vespre al arribar a casa, estava com si m’hagués passat un tren per damunt.

Una dada curiosa, la sol·licitud a l’Icaa, la vàrem fer el 11 de maig, i els nostre expedient s’ha preparat 11 de gener del 2011, i està numerat com expedient 1/2011. Doncs en la nostra Ecai, em sigut els primers de l’any!!!!

Molts uns i onzes- Ell sempre em diu que les coses importants li han passat amb dates 11. Serà una casualitat o bé una senyal?

ELS REIS!

Vaig tornant a la rutina, de mica en mica. De fet ja torno a treballar. Estem preparant tots els papers, per el tema de l’expedient, com ja vaig comentar tenim el certificat. "Tela"!! les coses que demanen, no? bé suposo que de mica en mica ho anirem tenint a punt.

Ara, us explico una reacció meva i de la meva parella....

Ahir, vaig anar a comprar alguns petits regals que em faltaven. Per la meva nebodeta, li vaig comprar uns pantalons per anar esquiar, i mira per on es destapa aquí la "caixa de pandora". Entro a la botiga, d’esports, (és d’una antiga companya de cole), estan esperant el seu segon fill.

Bé,  varem estar parlant del seu embaràs, etc.... Evidentment, a mi no em van preguntar per el meu embaràs (també n'estem no psicològicament).

Al sortir, li vaig comentar a la meva parella: Em comprat regals per a tothom, menys per el nostre fill. De sobte em va mirar, i em diu, bé encara no el tenim, més endavant no?

Haig de confessar que em va caure malament. Així que li faig una relatada explicació: Si és clar, però si jo estigues embarassada com la meva companya, segur que una cosa o altre hauríem comprat, etc... (és més llarg, però tampoc cal que ho expliqui tot).

Em va donar la raó, però em vaig quedar amb la sensació que no ho entenia com jo.

Ara hem de fer les fotos de la vivenda, per el tema de l’expedient.

Doncs de l’habitació del nen tot i que la tinc moblada, doncs és una habitació individual força nova, i l’aprofitaré fent algunes modificacions; encara no està adaptada per un petit.

Per ganes ja ho feria,   És normal, no?  Doncs, ell em diu que fins que no sàpiga +- la seva edat no ho he de fer . Té part de raó, però jo també.

Així que vaig acabar la conversa, dient-li:  Nosaltres mateixos som els que fem les diferències. 

Ara bé entre nosaltres, i que no em sent ell:

També és cert que penso, que és tant el temps que portem esperant ser pares, que segur dono importància a coses que en el fons no la tenen. 

I PER ACABAR L'ANY.....

Fa dies que no escrivia cap entrada, doncs tampoc tenia res per explicar. Bé, sempre hi ha coses per explicar, però cap novetat!!!  I per fi, ahir 30 de desembre de 2010, ens ha arribat el C.I.

Finalment ens han donat la idoneïtat per ser pares, d'un petit fins a 3 anys... Tal i com havíem demanat.

De fet, ja feia uns dies que ho sabíem. Doncs la meva poca paciència, m'havia fet trucar al departament i demanar com estava el nostre expedient, doncs, des del 20 d'octubre que havíem acabat, no en sabíem res. I, ells mateixos, em van confirmar que, el 16 de desembre, havien realitzat l'aprovació.

Aprofitant aquesta setmana que teníem vacances, hem vaig traslladar a Barcelona, i vaig anar a visitar la ECAI.

Ja em van passar el llistat de documents que podíem anar preparant, (ostres!! són molts). Allí vaig rebre bones notícies, doncs en varen comentar que actualment, els expedients d'adopció a Rússia, anaven força ràpids.

Inclòs ens van comentar que aquell mateix dia sortia una família cap a Rússia, a buscar el seu xic. Havien fet la sol·licitud el mes d'abril, i ja l'anaven a recollir.

En fi, tot plegat ens ha fet pujar els ànims. I, tindrem la mateixa sort o no però les ganes no ens falten. A partir de dilluns ens posem a TOPE a preparar  tots el documents.

Així que tot i que aquest any, ha sigut molt dur per problemes familiars, finalment estem veien la llum a tot i sembla que començarem un 2011 molt molt millor.

Bon Any per a tots!!!!

BON NADAL, I QUE ELS NOSTRES DESITJOS ES COMPLEIXIN AQUEST 2011.

El Nadal, sempre és especial. A vegades un xic melancòlic però sempre bonic. Així que ara que s’acosta  espero que el 2011, ens aporti tot allò que busquem, i desitgem.

Ara ja hem baixat de l’estació Pont de la Puríssima. I agafo un nou enllaç, pròxima parada Nadal.

Aquest camí que emprès em porta a no preparar llarges rutes. Intento marcar-me petits trajectes.

Segur que us pregunteu de que parlo. Molt senzill. Per tal de que l'espera no se'm faci eterna, intento no pensar en el dia que acabarà tot. Em marco petits reptes. Si ara arriba un pont, si hem de celebrar una festa, si vull anar de compres i veure les llums de Nadal per Barna, etc... Així intento que aquest procés no se'ns faci etern.

Haig de dir-vos que sóc una impacient. Ja ho sabia de fet. Sempre he volgut les coses per ahir! això d'esperar, ho porto fatal!!!. I mira tu per on, crec que "Esperar", serà el pròxim congnom que tindré.

Encara no he rebut el C.I., com podeu imaginar. I, apa, seguim mirant la bústia, a veure si arriba o no!!. Llavors, quan veig que no hi és, em recordo de la família dels funcionaris, dels de correos, etc... I em dic, a mi mateixa, segur que si treballessin en una empresa privada, tot això aniria molt més ràpid.

Però en fi, tampoc em vull carregar a ningú. Ni declarar-me la "nº1", en la perfecció, perquè tampoc ho sóc. Però  si és cert, que sempre penso en la importància que tenen els expedients damunt una taula.

Avui, nosaltres som un expedient en una taula, per algú.

Algú que ha anat a treballar aquest matí, amb la ressaca d'un pont llarguíssim. I segur s'està fent un cafè o inclòs navegant per internet, abans de resoldre el meu expedient. Però així, és la vida. No m'allargo més, i em poso a treballar (encara que els meus expedients no canviaran la vida de ningú).

Seguiré amb la impaciència, esperant que arribi el Nadal, i si s'escau al igual es resolt alguna cosa abans d'acabar l'any.

Crec, que m'he llevat i m'he posat el vestit d'indignada. Però bé, ens debem poder queixar també! no?.

PROCES D'IDONEÏTAT

Efectivament, així començava el nostre procés per aconseguir la IDONEÏTAT, els dies 18 i 19 de juny de 2010, formaríem part d'un grup de persones, en la mateixa situació. Per cert, això té un cost de 1.066,67 euros ha pagar 711,91 €, abans de començar , i 354,76 €, abans de les entrevistes individuals.

L'objectiu és la reflexió i la col·laboració d' aspectes sobre l'adopció. En el nostre cas, hi havia un coordinador, i un treballador social . Es van tocar temes com: les vivències dels nens,  les expectatives i els aspectes per facilitar l'adaptació, entre altres....

Hi vàrem estar tot el dia 18 i el matí del 19.

El grup que ens va tocar, ens va fer viure un dia força lleuger. Encara que estones, es pot fer pesat, sempre treus alguna conclusió que possiblement no hi has caigut fins aleshores. Aquest mateix dia, i a ser de fora de Barcelona, ja ens van realitzar la primera entrevista individual; el mes de juliol vàrem realitzar la segona, el setembre la tercera, amb la visita domiciliaria, i l'octubre la quarta i última.

Les entrevistes personals, són amb un treballador social, i un psicòleg.

La primera entrevista, va anar marcada bàsicament per quin motiu havíem decidit adoptar. La segona i tercera, vàrem explicar la vida de cadascun de nosaltres, abans de coneixer-nos. Com era la nostra família, quants germans teniem, quina relació hi teniem, com havia sigut la nostra infància, etc...

La quarta i visita a domicili, venen a veure la  vivenda. Que busquen? doncs una habitacle on es pugui viure, i evidentment que sigui apte per viure-hi un nen. Tot i que, aquesta, era la que em fèia més pal, finalment va ser de lo més normal.

I per últim, la vida en comú de parella. Com t'has conegut,  que ens agrada o ens desagrada l'un de l'altre, etc...

A veure, haig de dir , que en tot moment els temes es tractaven de forma molt general, sense entrar en detalls i mai ens vàrem sentir intimidats. Encara, que jo, ja m'havia fet la meva pel·lícula personal, i ho vèia com si anés a un judici; passant per un tribunal de comportament. I no!, no és així. Tot i que no deixés de posar-te nerviós, un cop passat tot plegat no n'hi ha per tant.

Ja en la última ens van dir que ferien els informes favorables, per una adopció a Rússia.  Un nen de 0 - 3 anys, que en definitiva era el que havíem sol·licitat. Però que l'informa de idoneïtat, havia d'arribar aprovat  per el comitè de l'ICAA. Això era 20 d'octubre de 2010.

I aquí estem!!!! Pendents de la bústia a veure si arriba o no el certificat, i com no POSITIU.